dimecres, 20 de novembre del 2019

El Modernisme a València

El llenguatge Modernista es caracteritza per la seua proposta de ruptura amb l'Eclecticisme. Aquesta ruptura es mostra en general més clarament, per mitjà d'unes imatges de gran impacte formal i a voltes de fort colorit. Forma i color són a més expressió final d'eixe llenguatge artístic, per aquest motiu es pretén aprofundir en l'estudi i anàlisi gràfica de les façanes més que en el conjunt de l'obra arquitectònica. Pocs llenguatges arquitectònics són tan fàcilment recognoscibles com l'és el Modernista, a causa d'unes formes tan singulars o pel colorit que empra. És evident que el modernisme Valencià té el seu punt de partida en el corrent Modernista que embolica a Europa entre 1890 i 1910 i conèixer el desenvolupament dels diferents “modernismes” europeus ens permet tenir una visió comparativa que distingeix la nostra pròpia aportació. Per açò no podem oblidar que la ruptura, com a element coherent al de la “modernitat”, “novetat” i “progrés” és propiciada per una societat que evoluciona cap a la industrialització i que a Espanya queda reduïda a una burgesia de matís tradicional. D'altra banda, a València, eixa burgesia és qui s'encarregarà de domesticar el llenguatge i usar-lo a la seua conveniència. En d’altres paraules, es pretén ser “modern” però amb precaucions per a no pertorbar la imatge de conservadorisme burgés.

Sempre que a Espanya fem referència a l'arquitectura modernista pensem en Barcelona, o com a molt pensem en Comillas o en alguns edificis de la Corunya. València és una de les ciutats espanyoles amb major i millor mostra que aquest estil arquitectònic va donar en les primeres dècades del segle XX, quan ja a Europa flirtejaven amb l'Art Decó. el Modernisme va ser eclèctic, a causa de la perfecta assimilació de l'estil per part de la burgesia valenciana. La personalitat del Modernisme valencià es caracteritza per l'aplicació de les diverses tendències, sent molt barroca i exuberant en ocasions i geomètrica i ordenada, incorporant elements classicistes en unes altres. L'important creixement de la ciutat a la fi del XIX fa necessària la urbanització de terrenys fora de la muralla medieval (Eixample) i la modificació puntual de la trama viària de l'antic centre. Al començament del s. XX la burgesia urbana considerava la ciutat com un espai econòmic que hauria de ser econòmicament aprofitat.
Així doncs, el modernisme es va desenvolupar a València durant les dues primeres dècades del segle XX, seguint les influències arquitectòniques i artístiques de la Sezession vienesa, l'Art Nouveau francès i els corrents modernistes de Barcelona.  Aquest corrent, va fer que València adoptara moltes de les característiques del moviment, com és l'ús del ferro, la ceràmica i el vidre en els edificis, com a elements decoratius. El modernisme valencià es va caracteritzar per una certa exaltació de tot el propi, és a dir, l'horta, les falleres, les taronges i els pescadors, entre uns altres. Açò es pot veure en les obres plenes de mosaics de colors, escultures i adorns.

Però parlar del Modernisme a la ciutat de València, és parlar del seu Eixample, o si escau de l'estil Sezession, que és el que, amb major o menor qualitat o puresa va estar present en la major part de les noves construccions d'eixa part de la ciutat en expansió, entre els anys 1895 i 1910, i amb notòries influències, desviacions o adaptacions en les dues dècades següents. Es van construir una sèrie d'edificacions destinades a donar als nous barris valencians el toc de distinció d'eixe estil que incorpora adorns florals i figures humanes, alhora que integra els oficis artesans en l'arquitectura. Els anys d'expansió econòmica, que a València es corresponen amb el cicle que fa possible l'Exposició Regional de 1909, Nacional en 1910, van donar un gran impuls a la ciutat, que va créixer, sobretot en l'Eixample, més enllà de la Gran Via que rebria el nom del marqués del Túria, promotor de l'Exposició. En molts punts de l'Eixample van aparèixer exemples modernistes de notable factura, carregats de gràcia i imaginació.

Tot i que al mapa turístic de València sempre es destaca alguns d'aquests edificis (principalment l'Estació del Nord, el Mercat Central i el Mercat de Colom), el modernisme a la nostra ciutat compta amb una bona mostra d'edificis molt interessants, la majoria d'ells repartits entre el carrer Colom i la Gran Via Marquès del Túria. Entre els arquitectes valencians més destacats cal anomenar a Francisco Mora, Manuel Peris, Vicente Sancho i Vicente Ferrer, tots ells formats a Barcelona, a més de Demetrio Rives de formació madrilenya. No obstant, la intenció del blog no és parlar dels arquitectes sinó de les seus obres. Per tant si algú volguera informació sobre ells, ací no la trobarà.

Mapa localitzacions edificis modernistes

Per ubicar els edificis que apareixeran a continuació, ací us deixe un mapa que us serà molt útil. La majoria d'ells els trobareu bé a la Ciutat Vella o a l'Eixampe. Uns altres al barri de l'Exposició i els últims al districte Marítim.

Estació del Nord

Autor Demetrio Ribes Marco 1917. C/ Xàtiva 


La decoració d’aquest edifici és una de les més belles, repleta de peces de ceràmiques, mosaics i taulells amb motius de l'horta valenciana; així com d'emblemes de la ciutat. En el més alt de l'Estació del Nord, podem veure presidint l'edifici un àguila de ferro, que simbolitza la velocitat amb les ales esteses sobre el rellotge i que ens retrotrau fins a l'esplendor d'una època i el poder d'una empresa: la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya. 
Les característiques que reuneixen les tres façanes de l'estació es caracteritzen en la utilització del mòdul com a element base d'agregació. En les façanes laterals el ritme de la utilització vertical de les pilastra és de proporció àuria, geomètrica, i defineix aquesta façana de tancament lateral sense color en l'ornamentació i amb textures d'imitació a carreus. En l'impressionant vestíbul de sostres profusament decorats amb adorns vegetals en majòlica i bigues de fusta, diversos mosaics desitgen "Bon viatge" al viatger en múltiples idiomes. Més enllà, s'estén l’amplíssima i lluminosa galeria, l'estructura de la qual de ferro en forma de volta dóna recer en l'actualitat als trens de rodalies i regionals. El ferro i el formigó armat que constitueixen les matèries primeres d'aquesta estació queden alleugerits mitjançant la riquesa de la seua decoració ceràmica, els seus forjats, les seues vidrieres i els seus revestiments de fusta. 
En l'ornamentació utilitza formes principalment d'influència sezzesion que aconsegueixen aquesta dialèctica entre formes i color dels taulells. La forma ornamental adquireix així un significat simbòlic que destaca sobre la seua missió ornamental. La façana principal presenta la imatge més rica quant a acabats, materials i ocupació del color. Aquest singular edifici modernista és del vessant més purista. 
En l'ornamentació tant exterior com a interior s'aplica la ceràmica valenciana. El color té el seu punt de partida ja en el projecte, on s'observa la situació d'aquest en la seua major part; es pot entendre la participació del color en les façana des de dos aspectes: un, com a element que accentua parts de la façana i dóna forma per contrast a les línies que ho emboliquen; i dos, el color s'utilitza com a recurs per a donar personalitat pròpia, quasi podria dir-se que autòctona des del material ceràmica, de gran tradició a València, des del to intens dels colors i des del propi tema representat. 
Els colors utilitzats són molt vius, amb un verd intens en les fulles com a fons sobre les quals destaquen el taronja, el blanc, el rosa i els reflexos metàl·lics de to rogenc. La vella artesania del taulell assimila amb celeritat el nou llenguatge policrom del modernisme. 


                                                                               





Edifici de Correus

Autor Miguel Ángel Navarro Pérez 1922. Plaça de l’Ajuntament

La construcció es va iniciar en 1913, en l’antic barri de pescadors de València, i es va acabar en 1922. Pertany a l’estil eclèctic dominant en l'arquitectura oficial. Com la gran majoria dels edificis de Correus de l'època, la monumentalitat de la construcció és un símbol del progrés que van significar les comunicacions postals i telegràfiques en les primeres dècades del segle XX . 

Encara que la façana principal aparenta simetria, és una construcció de planta irregular. El cos central de la façana sobreïx pel que fa als laterals. L'escalinata d'accés al vestíbul, amb el seu sostre de casetons de fusta, apareix així emmarcada per dos parells de columnes jòniques sobre les quals s'alça un arc de mig amb figures al·legòriques. Les escultures del timpà de l'arc de la façana principal representen els cinc continents i l'escut tallat en pedra de la ciutat. Les del coronament que flanquegen el rellotge mostren trios d'àngels portant cartes i símbols telegràfics, junt amb un vaixell i una locomotora de tren, conjunt que fa una al·legoria de les comunicacions per terra i mar. Destaquen també les dues cúpules blavenques amb garlandes daurades en contrast amb la blancor de la façana i les escultures alades que porten els missatges. En la part de l'edifici que dóna al carrer de Correus podem trobar dos lleons en les boques dels quals depositar els enviaments tant a l'estranger com nacionals. 

Una vegada dins, sorprén la gran claraboia de ferro i vidre sobre l'espai oval on la gent espera per a enviar o arreplegar el seu correu. El centre al voltant del qual es desenvolupa tota l'activitat de l'edifici és el Saló Principal, un espai el·líptic cooronat per una gran vidriera artística dissenyada pels germans Mauméjean,composta per 370 panells i unes 3.500 peces de vidre que contenen els escuts de les 48 províncies d'Espanya, i al centre, fabricat en llautó, hi ha l'escut de la ciutat de València simbolitzant l'empresa Correos y Telégrafos.

Al 2004 va ser totalment restaurat. La modificació comportà la restitució d'una torre metàl·lica i envidrada, que incomprensiblement havia desaparegut, de 30 metres d'altura amb una bella escala de caragol per accedir a un mirador i un astrolabi esfèric per l'entramat del qual es colen els rajos de sol que permet gaudir de la façana de l'edifici.  


 

Edifici Punt de Ganxo

Autor Manuel Peris Ferrando 1906. Plaça de l'Almoina, 4

Rep eixe nom perquè la seua ornamentació recorda a una peça de punt de ganxo, ja que juga amb flors, línies sinuoses, corbes i arabescos. Va ser construït sobre l'antiga capella de Sant Valero. Està composta per planta baixa i quatre plantes altes agrupades en segments verticals. La façana està organitzada per trams verticals, emmarcats entre pilastres que imiten troncs. Té diferents balconades uns amb ampits de pedra d'estil modernista i d’altres realitzats en forja de ferro. Els elements decoratius són en blanc sobre roig, i hi ha una certa inspiració gòtica i romànica. En la seua façana podem veure pilastres que imiten troncs. La composició es basa a mostrar el seu propi joc ornamental, amb figures en esquema estructural, columnes i arcs vegetals, sobre fons de gran proporció en color. 


Mercat Central

Autors Alejandro Soler March i Francesc Guàrdia Vial Entre 1910 i 1928. Plaça del Mercat



L'espectacularitat del Mercat Central és innegable. Es tracta d'una de les edificacions més atractives i visitades de la ciutat de València. La seua arquitectura no trenca l'estètica de la plaça, on s'integra a la perfecció amb altres dos importants monuments: la Llotja de la Seda i l'església dels Sants Juanes. És, indubtablement, l'edifici més representatiu de la València que a principis del segle XX avança cap al progrés tecnològic i mercantil i se sent orgullosa del potencial agrícola de la seua horta. Aquesta aposta pel progrés i per la producció agrícola es desprèn de l'estructura modernista del mercat i de l’ornamentació simbòlica que observem en el seu interior. Les cúpules de ferro, cristall i ceràmica (la central arriba als 30 metres d'altura) i els penells que les coronen (la de la cotorra i la del peix), s'integren en una panoràmica paisatgística de torres i campanars eminentment valenciana. La ceràmica, el ferro, la pedra i especialment les vidrieres de colors adornen l'edifici exterior i interiorment. Com a elements decoratius té dos penells: un peix espasa i una cotorra, coneguda pel nom de “Cotorra del Mercat”. Façana de rajola rogenca porta una nota de fantasia modernista que contrasta amb les formes Sezession del Pavelló.
La distribució de l'interior és racionalista, de manera que les parades se situen al llarg d'una sèrie de carrers rectilinis travessades per dos amples vies. Els dos pavellons que flanquegen l'accés principal estan construïts enterament en rajola vista, amb aplicacions de pedra i de ceràmica decorada; mentre que el cos annexionat de Tinença d'Ajuntament segueix la construcció d'influència noucentista i queda rematat per torretes coronades per menudes cúpules semiesfèriques.




Mercat de Colom

Autor Francisco Mora Berenguer 1914. C/ Jorge Juan amb Comte Salvatierra 

Van col·laborar el pintor Ramón Roca i l'escultor Ricardo Tárrega. Mosaics de Noya Tessel·les de Cristall de la casa Manmejean, Trencadis de L. Bru i Ferro Estanislao Capella. Es troba al districte de l'Eixample de València i és un extraordinari exemple d'arquitectura modernista i historicista dins la tradició constructiva valenciana, el més gaudinià de la ciutat, i monument historicoartístic des de 1983. Va ser totalment restaurat en 2003 i ha esdevingut una galeria comercial de luxe.
Té una superfície total de 3.500 m². Presenta planta basilical de tres naus, una central de 18,60 m. d'alçària i dues laterals de 9,70 m. de llum amb volades de 6 m. a cada costat, organitzada en 9 crugies de 7 m de separació. La diàfana estructura, sota la qual es disposaven els llocs de mercat, està formada per arcs de perfils reblats i caragols en els enllaços amb els pilars de fosa que suporten la coberta, de 8 i 5 m d'alçada, amb capitell i base ornamentada. L'accés al recinte es produeix per vuit grans portes que connecten còmodament amb l'entorn en tot el seu perímetre. Fetes de perfils i xapes d'acer i amb elements ornamentals de fosa i forja, les portes s'ubiquen als xamfrans i al centre de cada façana.
Sobre la coberta del pavelló s'alcen dues ximeneres rematades amb formes corbes revestides amb fragments ceràmics. A la façana sud (c/ Jordi Joan) s'alça en un arc ogival de 16 m de clau i 13 m de llum entre suports, amb la profunditat d'una crugia. Enmig de l'arc, una galeria fa de pont entre els dos pavellons situats a cada costat de la façana, la quan està feta a base de rajola, pedra artificial i pedra natural, amb un revestiment de mosaic ceràmic vitrificat en l'arc, les voltes interiors i els pinacles. Aquesta façana presenta un programa iconogràfic i simbòlic completíssim en el qual estan presents des de la volateria (titots, ànecs, gallines faisans, oques, galls) fins a la carnisseria (carns, porcs, vaques, conills), passant per la peixateria (carrancs, cigales, anguiles, peixos, mol·luscs), les hortalisses (carabasses, dacsa, pimentons, cogombres, tomaques), caragols, flors de divers tipus i, per descomptat, la fruita (figues, llimes, albercocs, vinyes, plàtans, melons, magranes, pomes, taronges, peres).